Just a l’inici de la pandèmia, tres actors joves que comparteixen pis reben una visita inesperada: una jove actriu, arribada de Berlín, compartirà pis amb ells, provisionalment, mentre roda un curt a Barcelona. O voldria rodar. El confinament els sorprendrà, com a tothom, i el seu temps quedarà suspès, els seus projectes, aparcats, i la vida convertida en una mena de simulacre compartit per necessitat (o per imposició). Què fer? Com impedir que el temps s’escoli miserablement? Com aturar l’angoixa de no ser res, de malviure dins d’un palíndrom sense sentit? La Pesta serà, paradoxalment, la seva salvació. La Pesta de Camus. Decidits a no deixar escapar el temps, a sentir-lo, decideixen començar a treballar en una futura adaptació de l’obra de Camus. Els personatges, les situacions, les paraules de La Pesta es barrejaran amb la seva vida quotidiana i els ajudaran a sobreposar-se als dubtes que la realitat pandèmica els provoca: paga la pena lluitar contra un enemic invencible? Cal ser mesells i complir les restriccions sanitàries? Què passarà després? Canviarà alguna cosa? Quina mena de teatre voldrem fer en el futur? O ja no tindrem cap més oportunitat? Entre la comèdia i el drama, els personatges sentiran que Camus els mostra el camí cap a l’inconformisme, cap a la possibilitat de reconèixer què són per arribar a somiar què voldrien ser. Més enllà de les grans paraules.